Medicina Pública, Medicina Privada

Els metges que treballen al sistema públic espanyol estan mal pagats. Això és una evidència molt lluny de qualsevol discussió i crec que és primordial analitzar la realitat de la nostra oferta assistencial per comprendre el perquè d’aquest greuge comparatiu amb la resta de països europeus. Per altre banda sembla que les prestacions públiques i les de caire privat no estan lligades, però la veritat és que la relació que hi ha entre elles és inversament proporcional a la seva dominància, és a dir, perquè una d’elles millori ho ha de fer gràcies a la devaluació de l’altre. Això és una realitat i fins ara cap administració s’havia proposat posar-ho damunt la taula per estudiar sinergies i mirar mai de front aquesta circumstància, mitjançant contactes clars i advertits per l’opinió pública, això sí, obligats per una saturació de la xarxa sanitària pública.

I a més, les dues modalitats d’assistència sanitària, la pública i la privada, com a poc comparteixen bona part dels seus facultatius i pacients. Podem posar l’exemple d’un facultatiu responsable d’una àrea determinada d’un hospital públic que simultàniament desenvolupa una tasca similar a un hospital privat. És clar que, tal com funcionen actualment els dos models assistencials, contraposa interessos enfrontats; per una part té l’obligació de dur endavant un servei públic eficient i ben preparat en tot allò que la tecnologia i la ciència obliga al servei del ciutadà, però també sabem que unes prestacions de qualitat al sistema públic minvaran irreversiblement els interessos de l’assistència privada, sobre tot en la nostra comunitat autònoma, ja que molts dels usuaris a més de l’assistència sanitària pública es veuen en la necessitat de contractar una assistència privada que els hi garanteixi una atenció més diferenciada i selectiva.

Fins ara, les inversions en tecnologia puntera i l’eficiència assistencial anaven fluctuant a ambdós sistemes assistencials. Hem d’acceptar la realitat i per tant, hem de comptar amb l’assistència privada que tenim i que per bé o per mal funciona, i arribar a acords clars i ben definits per no caure en el despropòsit de les evidències ignorades i els interessos disputats.

És fàcil pensar que a alguns sectors professionals, interessa que els metges que treballen al sector públic estiguin mal remunerats i poc dotats d’infraestructures assistencials, afavorint les inversions fortes i competitives al sector privat. Si aquesta dualitat continua, poc millorarem el sector públic, mantenint aquesta situació injusta i poc considerada cap als ciutadans més desfavorits que no tenen cap altra opció que l’assistència pública, els hi agradi o no, amb una manca de possibilitats per lluitar contra aquestes injustícies. S’ha de començar idò amb una acceptació de la realitat actual i a partir d’aquí negociar una sortida digna per ambdues parts, pública i privada, que acabi amb aquesta situació antagònica com la que vivim actualment, i que sembla que amb els concerts ja establerts la solució està de camí.

La compatibilitat professional pública- privada està obligada a avançar conjunta, encara que s’hagi de diferenciar de forma clara les competències del sector públic i privat, uns amb uns beneficis socials i els altres amb un superàvit econòmic, repartint les tasques que més bé poden assolir un i altre sistema assistencial, on la inversió tecnològica, la docència, la investigació, l’hoteleria hospitalària, la medicina programada, les urgències i la complexitat de les patologies, poden trobar un destí més adient i al mateix temps més adequat al cost que poden condicionar.

L’adequació del nostre sistema de salut podria satisfer també les pretensions dels nostres professionals i de totes les estructures sanitàries de que disposam, públiques i privades, sense la necessitat d’incrementar sense control les inversions de l’administració en matèria de salut, parlem idò d’assistència mèdica eficient.