Francesc Gost
Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona (1958) i especialista en Bromatologia per la Universitat de Madrid, Antoni Mª Llull Servera (Palma, 1934) va començar a exercir como a titular d’una oficina de farmàcia el 1960, a la barriada de Son Espanyolet, per a posteriorment instal·lar-se a la zona de Santa Catalina, un barri pel que sent una especial predilecció i pels carrers del qual encara li agrada passejar-se, ara que gaudeix de la seva jubilació. Professional molt compromès des de sempre amb l’associacionisme farmacèutic, ha estat vocal del Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears entre 1975 i 1979; Secretari col·legial entre 1980 i 1983; i President entre 1994 i 2000; una etapa difícil i de grans canvis per al sector, durant la qual fou aprovada la vigent Llei d’Ordenació Farmacèutica. Antoni Llull fou un dels principals impulsors de la reactivació de la Fundació de Ciències Farmacèutiques de les Illes Balears -que ell mateix va presidir- i també un dels fundadors de l’ong Apotecaris Solidaris, que acaba de complir les seves dues primeres dècades d’existència. Ha format part de diverses comissions del Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos de España i és President d’Honor del Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears des de 2008.
-Però vostè, en realitat, volia ésser metge…
-La veritat és que si, des de jovenet sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar medicina, però no sabria explicar el motiu pel qual finalment me vaig decidir per farmàcia. A la meva família hi havia antecedents d’ambdues carreres, però els meus pares me convenceren de que seguís les passes del meu besavi, que havia estat el primer farmacèutic de Son Servera, el poble natal de la meva família, a més d’ésser un home il·lustrat, que va elaborar alguns dels primers medicaments enregistrats en aquella època (entre ells un vermífug) i suposo que me vaig deixar convèncer, encara que per a mi el que era realment important era treballar dins el món sanitari. De fet, quan fantasiejava amb la idea d’estudiar medicina sempre vaig creure que hagués pogut arribar a ésser un bon internista.
-Una vegada decidit, què li va atreure de la carrera de Farmàcia?
-En primer lloc, com li he dit, que era una carrera sanitària important, però també amb un alta formació multidiciplinària, en una paraula, era una carrera que podríem dir de pes. Per cert, que la meva fou la primera generació d’universitaris que va estudiar a la nova facultat de Farmàcia de la universitat de Barcelona, en el barri de Pedralbes. Record que vaig trobar totes les assignatures de la carrera molt estimulants, excepte una, Geologia, que era molt extensa, feixuga i per a mi realment indigerible. En canvi me va atreure molt l’estudi de la fisiologia animal, amb la que vaig obtenir la millor nota de la meva carrera, gràcies en gran part a la tasca docent del nostre professor, el Dr. Fraile, que per cert estiuejava a Porto Petro. També m’agradava molt la Bromatologia -la ciència dels aliments- que quan jo vaig començar per primera vegada formava part del pla d’estudis de farmàcia i de la que vaig acabant fent un curs especialitzat a Madrid.
-I al final va acabar obrint una farmàcia a una barriada de Palma..
-Si, però li diré una cosa: la gent associa sempre un farmacèutic amb l’oficina de farmàcia i no és així de simple, aquesta carrera t’obre molts més camins professionals; de fet hi ha farmacèutics que, arran del món, han triomfat en altres àmbits que no són l’oficina de farmàcia, en part degut a aquest caràcter interdisciplinar de la carrera al què abans m’he referit. Molta gent ignora, per exemple, que la fórmula de la Coca-Cola o el Danone són obra de farmacèutics. En el meu cas, però, he de dir que sempre m’he trobat molt a gust amb la tasca que he fet dins l’oficina de farmàcia, el tracte directe amb la gent.
-Els apotecaris reivindiquen que són els professionals més propers al ciutadà…
-I és cert, el contacte entre el professional i l’usuari (no necessàriament malalt) és constant, fluid i directe, i això arriba a crear uns vincles de confiança mútua que a vegades transcendeix l’àmbit sanitari i s’endinsa dins el terreny personal. Pensi que el farmacèutic, amb la seva tasca a peu de carrer, estalvia moltes visites a atenció primària, moltes consultes per síndromes menors que d’aquesta manera ja no acaben als ambulatoris o fins i tot a urgències, evitant així una saturació del sistema. Per una altar part, des del moment que coneix tan bé els seus usuaris, el farmacèutic pot col·laborar amb el metge en qüestions de tractament farmacològic, interactuar amb ell per millorar l’atenció que rep el malalt, evitar interaccions medicamentoses…etc. En el meu cas particular, puc dir que sempre he mantingut, en cinquanta anys de professió, una relació molt estreta amb el metge d’atenció primària de la meva zona i mai hi ha hagut cap problema per qüestions de competències; al cap i a la fi els metges i els farmacèutics tenim un mateix objectiu: la salut de la gent.
-Per què aquesta predilecció per la barriada de Santa Catalina?
– Quan vaig acabar la carrera, de tornada a Mallorca me vaig trobar que Palma s’havia acollit a una reglamentació en virtut de de la qual pràcticament no se podia obrir cap farmàcia nova a la ciutat, perquè el creixement poblacional era gairebé zero i per tant la única sortida era accedir per traspàs a farmàcies ja obertes i generalment no massa rendibles. Així va ésser que vaig comprar la farmàcia de Son Espanyolet, on hi vaig estar 17 anys, fins que -en un gest en certa manera de rebeldial’any 1977 em vaig traslladar a la barriada de Santa Catalina, on vaig començar una etapa de reafirmació personal i de creixement professional que ha durat molts d’anys i que ha estat molt gratificant.
-Alguns companys seus consideren que vostè és, per damunt de tot, un humanista amb bata blanca….hi està d’acord?
– Possiblement sigui una bona definició. Efectivament, tot i dedicar-me a una carrera “de ciències”, sempre m’ha interessat el món de les idees, el temes socials, l’economia, la política….fins i tot en la meva trajectòria pública han conviscut amb una certa harmonia la part més científica amb inquietuds que podríem qualificar d’humanístiques, com ho demostra la meva implicació en projectes com el d’Apotecaris Solidaris o la Fundació de Ciències Farmacèutiques de les Illes Balears. Sempre m’ha agradat conversar, llegir, compartir opinions, fins i tot discutir civilitzadament amb persones intel·ligents, amb la ment oberta i amb inquietuds culturals. Mai m’he considerat una persona dogmàtica; per a mi el diàleg és un instrument molt valuós, que proporciona moltes satisfaccions, encara que, per desgràcia, cada dia s’està deixant més a un costat pel que fa a les relacions humanes.
