– Però vostè, en realitat, va començar a estudiar per ésser mestra…
– Si, és cert. El meu pare va morir quan jo tenia setze anys i llavors no era tan senzill sortir de Mallorca per estudiar fora, així que vaig optar per la carrera que més m’agradava de les que podia estudiar aquí, que era magisteri. Per aquesta mateixa etapa vaig llegir “Crimen y castigo” i a partir d’aquest moment vaig tenir clar que algun dia seria psicòloga. Llavors vaig començar a treballar a una companyia aèria, on vaig estar molts d’anys, però tot d’una que vaig poder vaig continuar els estudis de psicologia, iniciats el 1976 a la primera Facultat de Filosofia i Lletres de les Illes, dependent de la Universitat de Barcelona. Vaig acabar la carrera el 1995, amb més de quaranta anys. Reconec que ha estat un camí llarg, però al final m’he dedicat a allò que més m’agrada.
-Per què aquesta fascinació per la psicologia?
-Supòs que m’atreu tot allò que enrevolta el comportament humà, les raons que expliquen les conductes de les persones, les seves motivacions i les conseqüències dels seus actes. I també m’ha atret molt la psicoteràpia i la manera de treballar les conductes i les emocions, fins al punt que me vaig esforçar per obtenir una de les poques acreditacions a nivell europeu que d’aquesta disciplina hi ha a les Illes Balears. Al final, encara que una mica tard i que durant la major part de la meva vida laboral ho he haguda de compaginar amb la meva feina a la companyia aèria, he vist acomplida la meva primera vocació d’adolescent.
– Ha desenvolupat la seva tasca professional a àmbits molt diversos….
– En realitat la meva trajectòria professional es pot dividir en tres etapes. En una primera me vaig centrar en la Psicologia Industrial i la Psicologia del Treball, estudiant aspectes como el lideratge, la cultura organitzacional, la moral laboral i la motivació, tant personal com col·lectiva. En una segona etapa m’he dedicat més a la Psicologia Clínica, que ha estat també molt enriquidora, ja que te permet ajudar a una persona -o a una família- a reconstruir la seva dignitat, la qual cosa representa sempre una gran lliçó d’humilitat. I en una tercera etapa m’he bolcat en l’atenció psicològica en emergències, ajudar a suportar el dolor davant la pèrdua d’una persona estimada o els problemes derivats de la desestructuració familiar, la pèrdua de feina i vivenda, els trastorns mentals, els efectes de la crisi econòmica i social que vivim…. tot plegat ha estat per a mi una gran oportunitat per conèixer millor la naturalesa humana i entendre el seu dolor en situacions extremes.
– Es pot dir que la seva professió l’ha convertida en espectadora privilegiada del patiment humà…
– Tots duim una motxil.la emocional a l’esquena en temes de patiment. Jo vaig tenir la sort de tenir uns pares que m’estimaren molt però tots dos varen emmalaltir relativament joves. Mon pare va morir quan jo tenia setze anys i l’havia vist sempre malalt des de que en tenia sis. Però tot i així mai no vaig sentir a ca nostra queixes ni gemecs, i en canvi la nostra situació familiar va fer que jo desenvolupés un certa idea d’ajuda als demés -començat pels meus propis pares- que t’acaba per imprimir caràcter, t’aguditza l’empatia sense traumes i te dóna un sentit positiu de l’acceptació. Ma mare, per exemple, me va transmetre una gran enteresa davant l’adversitat, acceptant que la vida venia així, i rebutjant sempre el paper de víctima. Ha estat una manera d’entendre la vida que per a mi ha suposat un gran aprenentatge com a persona.
– En aquest sentit, vostè també ha hagut d’ésser un poc la seva pròpia psicòloga….
– El 2011 me varen diagnosticar un càncer limfàtic amb un pronòstic greu i amb seqüeles a la medul·la òssia, que me va apartar de la meva activitat professional. Fou una època complicada, durant la qual me vaig obligar a mi mateixa a no rendir-me, a fer coses quan m’ho permetia el cos després de la quimioteràpia. Quan me varen dir que el tractament havia aturat la malaltia (encara estic en fase de revisions) me vaig sentir alleugerada, i des de llavors veig les coses d’una altra manera, amb molta serenor, amb la sensació de que has fet allò que volies fer i que estàs preparada per a qualsevol cosa, fins i tot per partir, sense drames. Des de llavors ençà també he incrementat la meva dedicació acadèmica, estic preparant el doctorat i participant el nombroses activitats relacionades amb el voluntariat i les emergències. La veritat és que me sent molt bé, tranquil.la i serena, en tots els sentits.
– Com es pot fer front, individualment, a un dolor inesperat que ens paralitza?
– Si hi ha una estructura familiar sòlida i una base social que ens empara, el dolor sobtat és més bo de dur que en un context desestructurat. Pens que la societat actual no està preparada per al dolor i per a la mort, ens han fet creure que tot té remei i que qualsevol imprevist s’arregla amb diners o simplement cridant al 112. Confiam massa en la tecnologia, pensam que gràcies a ella estarem previnguts davant qualsevol amenaça i llavors tot s’esfondra quan passen coses com per exemple els atemptats de Paris. A mesura que la societat ha tornat més sofisticada han crescut les nostres dependències i no volem acceptar que, malgrat tots els avanços de l’home, la seguretat absoluta no existeix. Tal vegada hauríem d’aprendre a mirar més cap endins que cap a fora.
