– ¿Per què infermeria?
– Quan era encara petita vaig decidir que seria o infermera o hostessa d’avió, i com aviat vaig comprendre que la segona opció no era possible, vaig decidir-me per la primera. Llavors la meva pràctica professional me va dur per la branca de la cirurgia, encara que quan jo vaig començar a fer feina les infermeres érem infermeres generals, fèiem un poc de tot, no hi havia res que s’assemblas a una especialització per a la nostra carrera. De fet, encara avui, tants d’anys més tard de quan jo vaig començar, just hi ha només quatre especialitats reconegudes: infermera obstètrica ginecològica (comare); infermera de salut mental; infermera familiar i comunitària; i infermera del treball, i no crec que s’avanci massa més en aquest camp, la qual cosa dóna una idea bastant fiable de com ha estat tractada la nostra professió.
– ¿Vol dir que la infermeria és la germana pobra del sistema de salut?
– Jo no sé si aquesta afirmació seria o no exagerada, però si tenc molt clar que la tasca de la infermera és essencial dins el nostre sistema sanitari i en canvi ha estat molt deixada de la mà de Déu durant molts d’anys. En general podríem dir que la nostra tasca ha estat ben valorada pels pacients, pels familiars segons quan, i per l’administració no gaire.
– Què vol dir amb això de que els familiars valoren la seva tasca segons quan?
– Tengui en compte que les infermeres vivim a vegades moments de màxima tensió amb els familiars dels malalts; pensi que sovint som les encarregades de recordar- los que tenen un temps limitat per visitar el seu familiar malalt o ferit, i que també és una infermera la que els hi diu que se’n han d’anar, que el temps de visita s’ha acabat, i això no tothom ho accepta de bon grat. Per cert que en aquest punt sempre he trobat que hi havia molta diferència a l’hora d’actuar entre els espanyols, que mai no ens acostumam a deixar els nostres malalts en mans d’unes altres persones; i els estrangers, als quals quasi els hi havies de demanar que venguessin a visitar el seu familiar malalt.
– Com ha estat la seva relació amb els metges amb els què ha treballat?
– Sempre ha estat molt bona, cordial, ens hem respectat moltíssim en tot moment, encara que en aquells anys no hi havia el tracte amistós que hi ha ara entre metges i infermeres, per començar tractàvem el metge sempre de vostè, res de tuteig. També és cert que he conegut metges complicats, però la meva relació amb ells sempre ha estat de respecte i confiança, tant a nivell personal com d’equip de feina. I també, és cert, he conegut metges arrogants, però sempre he tingut molt clar que si una infermera demostra la seva vàlua professional, sempre serà respectada pels metges i no hi haurà interferències dins l’àmbit de cada qual.
– Els canvis enregistrats per la seva professió durant aquests darrers quaranta anys també hauran estat molt notables…
– Molt més del que es pugi imaginar. Pensi que quan jo vaig començar les infermeres pràcticament elaboràvem la meitat del material que utilitzàvem per a la nostra tasca, per exemple fèiem connexions amb tubs diferents per obtenir tubs que avui ja es venen fetes; també esmolàvem les puntes de les agulles (en aquells temps encara eren reutilitzables i no com avui dia, que són d’un sol ús) i es bullien les xeringues, que també eren reutilitzables i de cristall. Record que quan vàrem veure el primer catèter ens va sorprendre moltíssim, de la mateixa manera que les primeres sondes nasogàstriques de dues vies (varen arribar de la mà del Dr. José Antonio Soro, tot un referent professional per a mi) suposaren una gran ajuda a l’- hora de desenvolupar la nostra tasca. I pel que fa a la cirurgia, jo he passat de veure com una hèrnia tardava dotze dies en recuperar-se a fer aixecar el malat operat el mateix dia, amb les infermeres observantlo, espantades, per por que els budells no li sortissin per la ferida al pacient.
– Quina valoració fa de la seva trajectòria professional, després de tota una vida fent d’infermera?
– Li contestaré amb una reflexió: jo sempre havia dit que per molt de doblers que me tocassin a la loteria mai no deixaria de fer feina com a infermera, però durant els darrers deu anys d’estar en actiu vaig començar a tenir el pensament contrari. Voldria que m’entengués: jo personalment he passat molt de gust fent la meva feina, però els darrers anys tot ha canviat massa, l’arribada de la informatització ha modificat d’una manera brutal la nostra manera de treballar, per no parlar d’un excés de burocratització que a mi, que sempre m’ha agradat mirar als ulls dels meus pacients, mai no m’ha fet sentir còmoda. Jo no dic que la tecnologia no sigui beneficiosa per a l’atenció sanitària, que estic segura de que ho és, però a vegades pens que un excés de tècnica s’ha menjat una gran part del temps que abans dedicàvem al malalt, a la persona.
– Quins records conserva amb més afecte?
– Sempre he pensat que el fet de conviure durant tres anys amb les meves companyes estudiants a la residència de Son Dureta, com a internes, me va marcar molt. Totes eren aproximadament de la mateixa edat (damunt els 17 anys) i vàrem estrenar l’edifici administratiu de l’hospital quan es va convertir en la seu de l’Escola d’Infermeria. Un altre record que tenc molt present a la meva memòria -en aquest cas negatiu- fou quan vaig haver d’assistir a la mort d’un amic meu a la UCI. I també està el fet que en més de dotze anys d’infermera d’hospitalització no vaig voler gaudir mai d’un mes complet de vacances perquè ho trobava a faltar.
– No sent enyorança?
– No enyor la darrera etapa perquè hi ha hagut massa desil·lusions, però si que trob a faltar companys i pacients. Si pogués tornar enrere m’agradaria tornar a l’època en què vaig començar, per la gran il·lusió i ganes que tenia per fer la meva feina.
