– Com recorda aquells anys al front de l’administració de Son Dureta?
– Realment foren uns anys molt especials i en molts de sentits. Pensi que l’hospital Verge de Lluc (que era el nom oficial de Son Dureta) encara pertanyia a l’administració central, però ja es començava a respirar l’imminent traspàs de competències en matèria de sanitat a l’administració autonòmica. Per a mi va representar el primer càrrec realment intensa i de màxima exigència al que vaig haver de fer front a la meva carrera de funcionari; un càrrec que record com a diferent a tots els que he tingut abans o després i que requeria tot el teu esforç, no podies funcionar a mitges. Hem de pensar que en aquell moment Son Dureta ja comptava amb més de 2000 treballadors i jo n’era el màxim responsable en l’apartat de la gestió administrativa i econòmica, en dependència directa del director provincial de l’INSALUD encara no transferit, que aleshores era el Dr. Adolfo Marqués. – A la seva etapa Son Dureta no devia tenir ja problemes de saturació…. -No cregui, de fet pràcticament sempre estàvem fent obres de reforma, ampliant serveis i condicionant noves infraestructures per a millorar el servei, com per exemple, els quiròfans, equipaments essencials per tal d’atendre amb garanties una demanda assistencial cada vegada més exigent. Unes reformes que per dur-les a terme record que ens havíem de coordinar amb un servei d’arquitectura centralitzat que depenia del Ministeri de Sanitat, i era amb ells amb qui havíem de negociar els canvis que consideràvem necessari realitzar. Hem de tenir en compte que amb la universalització de la sanitat publica en el nostre país, durant els anys vuitanta, se va incrementar notablement el nombre de persones que tenien dret a una assistència sanitària pública de qualitat.
– Fins a quin punt va condicionar això la tasca de l’hospital?
– Primerament hem de tenir en compte que les coses eren llavors molt diferents d’ara i el mateix concepte d’atenció sanitària era distint de l’actual. Per començar, Son Dureta era aleshores l’únic hospital que hi havia a Mallorca, o sigui que tot passava per nosaltres, érem el vertader centre neuràlgic de la sanitat pública illenca. Els metges hi cursaven el MIR i també hi havia un Escola d’Infermeria. Quan jo me vaig incorporar al càrrec fins i tot hi havia encara les monges que desenvolupaven tasques d’infermeres; vivien en el mateix hospital, en un recinte de clausura reservat per a elles. Al cap d’uns anys, quan jo encara era allà, varen deixar de prestar els seus serveis, que jo sempre vaig valorar molt positivament per al funcionament de l’hospital.
– Quins principals problemes recorda d’aquells anys?
– El més important era la manca de personal administratiu, que mai no era suficient, per la qual cosa sempre anàvem desbordats, no donàvem abasto si volíem fer les coses com a mi m’hagués agradat fer. A vegades, davant la urgència d’actuar havies de prendre decisions ràpides i sempre tenint en compte que si t’equivocaves allò podia acabar tenint conseqüències negatives per a la salut de les persones. Per exemple, record que quan elaboràvem els pressupostos discutíem molt cada pesseta a l’- hora de cercar la millor alternativa econòmica, però si havies d’ampliar les partides perquè ho exigien les necessitats assistencials, aleshores ho fèiem i ja està. Record també que uns dels problemes més grossos era rentar la roba dels llits de l’hospital, tenint en compte que cada dia la canviàvem (i això era molta roba). Ara tot és diferent, però en aquells anys encara no s’externalitzaven els serveis bàsics per al funcionament de l’hospital.
– I els moments més complicats?
– Supos que n’hi va haver més d’un, però record en concret un incendi que es va declarar a l’- Hospital Materno-Infantil, que va obligar a desallotjar-lo i record també que tots els treballadors de l’hospital -amb els delegats sindicals davant de tot, els primers- varen donar aquell dia una vertadera lliçó de professionalitat, de compromís i de responsabilitat.
– Com eren les seves relacions amb el personal sanitari?
– Sempre me vaig dur molt be amb tots els metges en general, començant pel Dr. Fernando Bacci, un gran professional i un neurocirurgià de prestigi internacional, que aleshores era el director mèdic de Son Dureta. Puc dir que, a pesar de que foren uns anys una mica convulsos (transferències a punt d’arribar, a vegades tensió sindical, les inevitables diferencies entre els propis metges…) en general hi havia a l’hospital un ambient de concòrdia i podies fer feina amb normalitat, en el meu cas llevat de dues petites vagues que afectaren al departament d’administració, sense més transcendència.
– Passats tants d’any, creu que li ha deixat alguna empremta haver administrat l’hospital de referència de la nostra comunitat?
– Crec que efectivament te modificava el caràcter fer una feina com aquella, perquè cada dia, quan arribaves al despatx, te demanaves: i avui què passarà? Havies d’anar molt alerta, preparat per a tot i, sobretot, no te podies deixar trepitjar el terreny perquè si no estaves perdut, cosa que no era gens agradable en un hospital d’aquelles dimensions i pel qual passaven cada any milers de malalts. Vaig passar moltes hores a Son Dureta; record que dinava cada dia al meu despatx, del mateix menú que es servia al pacients i allà vaig viure una etapa molt bona i molt intensa de la meva vida, invertit cada dia una gran dosi d’esforç, de feina i d’il·lusió, perquè l’únic que volies era que tot anés bé. També era més jove -han passat trenta anys- i tenia més energia, supos que això també compta.
