-Per què va decidir ésser metge?
– Realment hi havia una llarga tradició familiar: mon pare, el meu padrí i un oncle (que va fer la major part de la seva carrera als Estats Units, on es va refugiar després de la Guerra Civil) foren metges i supos que de sempre vaig tenir clar que aniria per aquest camí. Pel que fa a Ginecologia, quan ets estudiant i cada dia veus coses noves n’hi ha unes que te criden més l’atenció que altres i jo, quan vaig assistir a un part (en aquells moments, a quart de carrera, era un alumne intern per oposició), vaig sentir que m’interessava aquella part de la medicina. No oblidem que la Ginecologia i la Obstetrícia formaven una de les quatre grans especialitats que aleshores hi havia a la carrera de metge, juntament amb Medicina Interna, Pediatria i Cirurgia- Traumatologia, que en aquells anys encara anaven juntes.
-Vostè ha viscut de ple els gran canvis enregistrats a l’especialitat…
– I tant. Basta pensar que la meva generació va començar a realitzar els parts a l’hospital, perquè fins aleshores es feien a les cases particulars, i també, en certa manera, va recuperar un poc l’autoritat sobre el procés del part, que havia anat a parar a mans de les comares. Per una altra part, la mortalitat infantil va descendir de manera espectacular durant aquells anys, passant de morir una mitjana d’un infant (o una partera) de cada mil a un/una de cada 12.000…és a dir, vàrem viure un canvi dràstic en qüestions de morbiditat i mortalitat infantil, naturalment en un sentit positiu. La meva generació també va ésser la que, en certa manera, va incorpora al pare al procés del part del seu fill, permetent que estigui present al costat de la mare en aquest moment tan important de la vida de tots tres.
-Quin avanços destacaria com a més rellevants per a l’evolució de la Ginecologia al llarg d’aquests anys?
– Jo destacaria el diagnòstic per la imatge, que va suposar una gran passa des del moment que podíem veure el fetus i no només escoltar-lo per ultrasons, com es feia llavors. L’arribada de l’ecografia també va representar un canvi brutal, encara que l’any 1971, quan vaig tenir a la meva consulta el segon ecògraf que hi havia a Palma, record que quasi no es podia veure l’infant en el monitor, res a veure amb el que passa actualment amb els aparells moderns. Posteriorment, els ginecòlegs també vàrem ésser els primers en utilitzar la cirurgia laparoscòpica -concretament en intervencions de lligadures de trompes-, gràcies a la qual les pacients varen passar d’estar tres dies convalescents a l’hospital a anar-se’n a ca seva el mateix dia de l’operació. Finalment, també destacaria el gran avanç que ha suposat la monitorització del fetus, que permet que el puguis veure tot el temps i així saber com evoluciona, quan fa uns anys havies de recórrer a fer molts de PH per obtenir aquesta informació.
-De quina manera diria que ha canviat el tractament integral de la salut de la dona?
– La dona ha passat de tenir una dependència quasi total de l’home a ésser una persona independent, amb els seus estudis, la seva professió…i una vida també més complicada a tots els nivells. Abans les dones venien a la consulta amb el seu home i no te contaven pràcticament res; de sexe naturalment no se’n parlava mai, tàcitament s’acceptava que era un tema tabú, i per això els ginecòlegs havíem d’anar molt alerta a l’hora d’abordar qüestions relacionades amb la sexualitat femenina, fins i tot se li demanava primer si era fadrina o casada abans de parlar d’aquests temes, una cosa que ens pareix impensable avui. De fet ara hi ha més naturalitat en la relació entre el ginecòleg i les seves pacients, es pot parlar de qualsevol tema i la pacient normalment vol saber més coses sobre la seva salut sexual, a diferència de fa anys, quan la paraula del metge anava a missa. Supos que també ha influït en aquest procés que les dones avui ho tenen més fàcil per accedir a la informació sanitària que les interessa, especialment a través d’internet.
-Amb quin aspecte de la seva tasca assistencial s’ha sentit més identificat i que ara més enyora?
– La obstetrícia -tot el procés relacionat amb el part-sempre m’ha interessar molt, segurament és la vessant de l’especialitat que més m’ha agradat, i ara, anys més tard, tenc com a pacients ja adultes a les filles d’aquelles mares que vaig atendre a l’hora de parir. El part és un moment molt especial per a un ginecòleg, però també pot ésser el més dramàtic, perquè no hi ha terme mig: o va bé i tot són felicitacions; o hi ha complicacions i les coses surten malament i hi ha conseqüències irreversibles; en aquest cas t’has de preparar per rebre els retrets d’uns familiars angoixats. És una cosa inevitable, com ho és que sempre hi ha un risc de morbiditat i mortalitat a l’hora del part, encara que actualment aquest ric és molt baix..
-Ara pareix que moltes dones volen tornar al part natural…
– Me crida molt l’atenció que, efectivament, algunes veus parlin de tornar una altra vegada al part casolà, fora de l’àmbit hospitalari; una opció que tenia i té moltes limitacions, a més naturalment dels seus riscos. Jo crec que ara vivim, en aquest sentit, un cert retrocés històric: hem passat del part rudimentari i amb molts de perills de fa només cinquanta o seixanta anys a un part altament tecnificat, amb molts d’avanços tecnològics…i ara sembla que el pèndul torna a oscil·lar en sentit invers, que per a mi és tornar enrere. Supos que, com en tot a la vida, al final s’imposarà una certa lògica i els ginecòlegs ens adaptarem, com hem fet sempre. Al cap i a la fi, com deia mon pare, si un metge en sap molt i té sentit comú, serà un gran metge; però si no té sentit comú, per moltes coses que sàpiga sempre serà un mal metge.
